Pere de Ribot

Pere de Ribot. La celebració de la mirada

L’horitzó materialitza en el paisatge la frustració de la mirada per veure més enllà d’on arriba la contemplació de l’ull humà. No només organitza la divisió entre cel i terra, sinó que dibuixa la línia que defineix i visibilitza un límit; el límit de la mirada humana. En la pintura de paisatge, la representació de l’horitzó implica l’oblit de la resta dels límits artificials que suposa la superfície plàstica: els límits de la tela o del suport de la imatge pictòrica.

Pere de Ribot no és un pintor paisatgista, almenys en el sentit clàssic del terme, si bé explora àmpliament el paisatge com a tema principal de la major part de la seva obra. Però, per fer-ho, no es planta amb el cavallet davant d’un camp ni s’emporta apunts gràfics o fotografies per representar un fragment concret del món. El seu és un treball d’exploració interior, en què el paisatge no es troba enllà de la finestra sinó dins els records i el bagatge de tota una vida. Amb unes arrels de formació principalment abstracta i informalista, Pere de Ribot troba el paisatge més tard, quan s’adona que la realitat té cabuda en la seva obra i alguna cosa li demana trobar la manera de fer-la present; molt especialment, aquesta realitat que més l’entusiasma: l’entorn, l’espai que dona lloc a la vida humana i que també aquesta participa a configurar. Gràcies a això podem contemplar en el seu treball aquests paisatges de gran format que recorden, sempre de manera inconcreta, a la plana de l’Empordà i a la seva plàcida amplitud. L’horitzó hi és protagonista, vertebra el conjunt de cada quadre i és sovint una de les poques línies que hi apareixen clarament definides. La resta de formes són difuses, estranyament eclipsades pel color i la llum, així com per la pròpia sensualitat de les textures que se superposen i juguen a brodar amb artifici plàstic un teixit de sensacions pròpies del món conegut. Els límits de la tela apareixen sovint rere la pintura no com un marc, sinó com un testimoni de l’artifici estètic.

En una peça de format quadrangular, un grup d’arbres, suggerits amb taques i línies de diverses mides, sobresurt de la terra vermella i blavosa sobre un cel rosat que es descompon en fragments com un vidre trencat; les corresponents superfícies són justament l’àmbit on la llibertat creadora es desferma en gestos del pintor, en degotejos o en taques aconseguides aplicant dissolvents o d’altres tècniques de distorsió sobre la pintura a l’oli. L’obra és inequívocament un paisatge, però en el qual no és la realitat la que apareix transfigurada a través de la pintura sinó que aquesta es destil·la de la forma. És en la matèria mateixa on es retroba certa evocació del món natural, gairebé de manera onírica, com la imatge latent que persisteix a la memòria en tancar els ulls. Els colors, desnaturalitzats però decididament sensuals, són també una expressió d’aquesta llibertat del pintor a l’hora d’abordar la peça, la tenyeixen dels impulsos emotius que desperta l’entorn al qual torna l’artista constantment, així com de les emocions que també transformen l’entorn.

La seva és una mirada que celebra el paisatge com un descobriment constant; la repetició del tema li permet aprofundir-hi, accedir-hi cada cop amb més coneixement, com qui pela una fruita capa a capa per arribar a la llavor, a l’essència. Amb cada peça, depura més el paisatge però també n’extreu un fruit nou, un nou artefacte plàstic que és, en essència, talismà de la mirada afectuosa i joiosa cap a la natura que tot ho crea i, alhora, objecte estètic carregat de vida i característiques pròpies. Cada quadre és, doncs, una passa més endins en comptes de més endavant.

No obstant això, el tema també pot evolucionar segons les necessitats de l’artista. En la seva recerca de llibertat a l’hora d’experimentar amb la paleta de colors, la forma i les textures, darrerament Pere de Ribot ha anat trobant una forma de paisatge que és terreny abonat a la fantasia pictòrica: el paisatge submarí. D’alguna manera, el fons marí li serveix per a un cert retorn a l’abstracció o, més aviat, per fer convergir la seva mirada fascinada cap a la realitat amb el seu impuls artístic en què la llibertat formal prengui encara més força. Les veladures, ja presents en els paisatges de superfície, es fan molt més agosarades i els plans de profunditat es confonen i es tornen difusos. Les roques, vegetació subaquàtica i els peixos conviuen amb l’aigua, que no és sinó la gran aliada de l’artista com a distorsionador del món figuratiu. En alguns casos podem trobar un substitut formal de l’horitzó i, en la resta, aquest ha quedat molt més amunt; el món que cap dins el quadre s’ha ampliat gràcies a la seva indefinició. La llum contribueix també a ampliar aquests mons, ja que el pintor la utilitza per suggerir contrastos i progressions en la profunditat. En algunes de les peces més rabiosament recents, però, la profunditat es limita per fer gala d’un minimalisme tant formal com cromàtic, arribant gairebé a l’abstracció total a partir de la plasmació de l’aigua i els seus reflexos.

Amb tot, els paisatges subaquàtics no varien en essència respecte de l’actitud dels anteriors. De Ribot els troba sempre un cop ha començat a treballar la tela com si es tractés d’una pintura abstracta, on després comença a fer aparèixer intuïtivament el rastre de la realitat. El procés és a la inversa del paisatge clàssic: en comptes d’observar-lo i dibuixar-lo per anar-lo omplint amb color, és des del color que es recupera una vista imaginària. L’espai mostrat no existeix, neix amb l’obra a la manera d’una remor de fons que va reivindicant la seva presència. L’origen, qui sap si és el resultat de la sedimentació de l’experiència de contemplació per part del pintor; la convivència quotidiana amb l’entorn, que aquí es troba reduït a la seva essència. Tant, que no només és l’essència d’un indret, sinó que més aviat tendeix a capturar allò que hi ha d’universal en el paisatge com a entorn contemplat per qui l’habita. Malgrat tot, ho fa generalment amb una explosió d’elements; d’arbres, roques, núvols, peixos, corall, però també matisos cromàtics i gruixos de pintura, gestos rítmics aplicats sobre els pigments, gradacions de llum. I és que per recollir l’essencial no recorre al minimalisme sinó al plaer de l’abundància, transportant damunt la tela la gratitud davant d’allò que omple de joia l’artista respecte del món contemplat: l’esclat de vida i de detalls, el més gran desplegament d’objectes, formes, colors i llum. Sembla constatar, en cada tela, la impossibilitat de fer aparèixer tota la riquesa present a fora. Tal com és limitada la mirada, ho és la representació. Pere de Ribot trenca la frustració escòpica mitjançant l’evocació d’aquesta immensitat, la seva bellesa i exuberància, alliberant l’obra de límits. Només així, l’obra és capaç no de descriure el paisatge sinó d’invocar-lo, de compartir amb qui l’observa la joia de la seva contemplació.

Alexandre Roa Casellas